Entrevista Arnau Obiols: “Si ens treiem la barrera de voler comprendre coses i en canvi hi anem a veure què passa, a veure què em transmet… és com quan vas a la muntanya on la gent no va a entendre”

Ens trobem al restaurant Paisatges amb l’Arnau Obiols per conversar sobre el seu segon disc, Libèrrim, el concert de divendres a Sant Domènec i la seva visió de la música. Li pregunto primer per la dedicatòria del seu disc:

És la gent que més m’atrau en el fons i també la més oblidada. És el que em sortia. Sempre tinc tendència a que m’atregui aquest tipus de gent.

Imagino que podríem estar també parlant mentre donem una caminada per la muntanya ja que la música que fas està molt lligada a aquest entorn i a la música tradicional. Com va començar perquè et marqués d’aquesta manera?

Tot el que faig hi té un lligam des del moment que vull fer coses que són properes a mi i una d’elles ve del lloc on visc. No intento fer imitacions d’altres coses.

Per exemple, quines cançons recordes que et marquessin de petit?

M’és molt entranyable per exemple la “Pregaria per fer ploure” (que n’ha fet una versió el Pont d’Arcalís o jo mateix en el disc anterior que vaig fer) . La meva padrina, de Bernui, a la Vall d’Àssua, t’explicava que un any de molta sequera, van fer una peregrinació fins a l’ermita i van cantar-la tres vegades. Ara en el món de la tecnologia sobta una cançó per fer ploure però era una cosa molt funcional, sense misticisme. Moltes vegades rebem això com un document o com una cosa molt llunyana però hi ha algunes coses que són més properes del que ens pensem. A mi per exemple, que una dona gran et canti El cant dels ocells perquè l’ha aprés del seu pare i del seu padrí, la meva padrina també el canta, és molt bestia per mi!

I amb la bateria? Per què també podria haver anat a parar un acordió a les teves mans.

A casa meva no hi ha músics però per contra abans tothom formava part de la música quan era una cosa més comunitària o tradicional. Les meves padrines em cantaven i no eren músics professionals com ho entendríem ara. Feien servir la musica com una cosa quotidiana. Pel que fa a la bateria: la meva família és de tradició pagesa i les cases de pagès estan plenes de “trasteries”. Jo m’ho muntava tot amb pots i bidons allà a la cort. Em ve d’això, de provar coses així.

Has fet experimentacions com Sons d’Aram (poesia), “El ressò de les ermites” (dansa) o musicar cinema mut. Ets molt polièdric i t’agrada treballar en totes les besants artístiques?

Sempre hi ha la música com a eix però m’agrada combinar els diferents llenguatges. M’interessen totes les expressions artístiques i he intentat anar fent tastos. Amb la poesia per exemple, vaig trobar en el Joan Graell algú afí amb el que feia i vam provar d’ajuntar-ho.

En aquests “oficis” has de pujar dalt un escenari. Tu sembles una persona amb molta senzillesa. Et transformes a l’escenari?

Evidentment hi ha coses que en la meva vida normal no faria. També envejo un artista plàstic que no ha de donar mai la cara. Hi ha un concepte del Pere Jaume que parla dels femers com un espai on s’hi llença tot, allà hi ha unes transformacions i acaba sortint una altra cosa, un adob. Una mica l’escenari és el resultat d’això. Jo a casa, a l’estudi, als assajos o on sigui , escrivint música,  intento barrejar tot el que em passa a la vida en generaI i és a l’escenari on surt tot això. És una transformació en el sentit d’haver barrejat prèviament allò mes íntim.

Sobre el disc: En l’anterior, Projecte Pirene, parteix de la música tradicional combinada amb el jazz com a llenguatge que dóna molta llibertat. Quina evolució hi ha hagut per fer aquest treball?

És un procés natural de cada persona, et dediquis al que et dediquis, si tens la inquietud d’estar al dia, de buscar, de tornar enrere o de fer que sigui una cosa viva. En l’art és impossible que no canviïs, i he trobat en el llenguatge de la improvisació més lliure i des del free jazz la manera de canalitzar el que m’agrada expressar .

D’on parteix Libèrrim, en aquest segon disc doncs?

Trobo que la impro és una música creativa en el moment que es fa, això és el que a mi m’interessa. Comença un concert o una sessió, o et trobes amb algun músic i comences a tocar i mai saps que passarà, es tracta d’escoltar el moment. Si ara ens poséssim a tocar aquí doncs es sentiria la cuina o la gent xerrar. Per mi és interessant el fet de no voler aïllar-se en una sala de concerts per mostrar allò que portem tant preparat anteriorment. La part d’improvisació és la part creativa a temps real i fa que sigui molt viu per mi i que hi hagi aquests discursos entre músics. Una de les coses que he fet és desenvolupar aquesta part que no hi era tant a l’altre disc, totes les improvisacions eren més tancades, molt més pactat. Aquí hi ha molta més llibertat per al músic. L’altra part és la de composició: en l’altre disc eren més arranjaments de melodies, a vegades de melodies tradicionals que sols hi havia quatre compassos. A Libèrrim són tot composicions pròpies (menys El cant de la Sibil·la) i per la formació instrumental que és, té molt joc compositiu. Hi ha la part més intuïtiva i visceral del moment, que seria la part improvisada, i la part més reflexiva, pensada i corregida, que seria la composició.

En aquests disc hi ha també un canvi d’instruments: tuba, clarinet, violoncel… (i trompeta) i deixes de banda el piano i el contrabaix. Per què?

Els instruments els vaig triar per les ganes d’escriure per aquest instruments i també pensant per aquests músics. Ens costa voler sortir dels cànons, de fer un tipus de música amb una formació determinada.  M’ho he fet a la carta, he triat els instruments i les sonoritat que m’agraden i ho he ajuntat aquí.

És difícil fer un disc així fent el que has volgut? En algun moment dubtes de posar-hi autocensura o fer per agradar?

No, al contrari. Em faig més mal que bé! Mai agradaràs a tothom. T’has d’agradar a tu mateix i després si agrada a algú bé, i sinó doncs… si t’agrada a tu ja has guanyat. Ara es fan productes si vols triomfar. Productes per a un mercat concret. El que faig està molt lluny d’això i així em va de fet (rient).

I que duri. Perquè jo quan ho escolto és com si se m’obrissin noves possibilitats o nous camins.

No estem educats per coses així i cada dia menys. A mi m’agrada que a qui s’assabenti que hi ha això li desperti interès. Normalment serà una persona que quan ho escolti farà un esforç per allò. Això m’interessa en l’art. Quan m’atanso a l’art m’agrada que l’artista no em tracti de tonto. M’agrada que em tracti dient “Tu ets tu i jo sóc jo, i cadascú hem viscut diferents coses i segurament podem estar en mons molt allunyats, encara que vivim al mateix lloc, però tu pots fer un esforç per treure’n coses d’aquí”. Cadascú treurà les seves. Que no sigui una escolta passiva sinó de fer un esforç, no de voler entendre però sí de treure coses, de sentir coses. No de comprendre, perquè no crec que s’hagi de comprendre res, sinó que amb l’experiència vital que tots tenim doncs puguis treure coses d’aquí. Amb altres músiques que de vegades entren molt bé al principi, passa com quan et poses una cosa molt ensucrada a la boca, i en un primer moment dius “que bo que és això” però també si te’n poses una amb un punt amargant quan ja te l’has acabat et queda un regust a la boca que després ho vols tornar a provar per la sensació que t’ha deixat. (en aquest moment miro els dos sobres sencers de sucre que no ens hem posat als tes que prenem).

Hi ha cançons molt diferents en el disc: coses quotidianes com Elogi de la bicicleta o d’altres com Balada per a un refugiat.

Tot són coses molt properes a mi. Hi ha coses més quotidianes com dius i d’altres més íntimes. Tot és íntim. Hi ha detalls del dia a dia que de vegades et marquen o et desperten alguna sensació, d’altres que són més abstractes com Colors i d’altres (desgraciadament també quotidianes) que són més aviat posicionaments. Pots posicionar-te amb coses i no fer-ho de manera explícita com podria fer-ho un cantautor. Es pot fer des d’un llenguatge abstracte.

L’has presentat a Barcelona, al Jamboree, i aquest divendres a la Seu. Són ambients i un públic molt diferents?

Totalment, i més diferent és en un lloc petit com la Seu. A Barcelona claríssimament aquesta música només arriba a la gent interessada en aquesta música. Hi ha una mena de circuit minoritari de gent que és molt cultivada, que ja sap què va a veure, coneix els músics que hi toquen i veuen la teva evolució, alguns. Aquí, en canvi, és interessant perquè són gent verge en aquest sentit. Molta gent segurament potser serà el seu primer contacte amb moments d’impro lliure. Ho faig més per a tothom que per la gent que hi està posada. Si ens treiem la barrera de voler comprendre coses, de voler entendre, i en canvi hi anem a veure què passa, a veure què em transmet… és com quan vas a la muntanya on la gent no va a entendre.

Agrada més sabent que està passant no?

No vull dir això. Al contrari. Pots anar-hi i voler saber coses però hi haurà moments com per exemple que estiguis a la muntanya i et surti un cabirol davant teu. És una situació on et quedes allà clavat, que no saps del tot què passa ni si t’has d’amagar… És una sensació estranya. Aquí passa el mateix. Sigui el públic que sigui, m’agradaria que  vagi obert a nivell de sensacions. Després si algú és music o si algú vol preguntar-se “això és escrit o improvisat?” no importa.

Aquí i a Barcelona s’ha recuperat El cant de la Sibil·la. Hi ha un tractament igual?

Aquí no sé si és valoritzat però crec que farà gràcia. A Barcelona, també dins dels cercles aquests, hi haurà alguns més interessats per la banda de música tradicional o gent que li agrada la música, que és molt melòmana. Als dos llocs té interès per gent.

Referent al Tradicionarius, l’Artur Blasco, l’escola d’Arsèguel: Semblava que la música tradicional s’anés a perdre en algun moment i ha acabat perdurant per la feina d’aquesta gent. Creus que cal encara descobrir i redescobrir la música tradicional?

Jo ho faig perquè m’agrada i no per salvar res. Si que és veritat que voldries que fos molt més viu. El que no m’agradaria és fer una cosa postissa. L’acordió aquí la gent ho ha sentit molt seu. Hi ha hagut un fil que no s’ha acabat de trencar i aquesta gent hi ha sigut per això. A nivell de cantar: si parles amb algú gran et dirà que abans de la guerra es cantava molt i a diari, sense vergonyes i hòsties d’aquestes que hi ha ara. És com tot: el paisatge d’aquí quatre dies ens haurà canviat i tot el que ara són prats verds de regadiu potser se’ns torna tot erm i embrossat. Tot té el seu procés i mi no m’agrada però lluitar contra això es difícil.

No sé si m’he deixat alguna cosa… Potser alguna reivindicació que vulguis fer per tancar-ho per exemple?

Em costa molt demanar que la gent faci alguna cosa. Si ho simplifiques el que hem de fer és menjar cada dia i tenir un sostre on estar més o menys confortables. La resta és afegit. Potser solament diria que si a tu no t’agrada alguna cosa o t’agradaria que hi fos doncs fes-ho tu mateix perquè està en les teves mans.

 

A partir d’aquí l’entrevista va deixar pas a una conversa molt agradable. L’Arnau m’havia trencat alguns esquemes i algunes afirmacions seves encara em fan pensar. Sens dubte és una persona singular i senzilla de condició i de mena, tot junt i combinat. Ens citem divendres a les 22:00 i marxa amb la seva bicicleta.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s